Sóc poc agraciada. Es pensen que no ho sé? M’ho han dit molts cops. Sé que soc bastant lletja, però no ni deu haver per tant i crec que sóc bastant bona noia. Poden mirar-me bé, no desviïn la mirada que sóc normaleta tirant a lletja. No hi puc fer res, m’han fet així. Ja m’agradaria ser més guapa, i més alta però no es pot triar. No em facin servir per demostrar lo alts, guapos i ben fets que estan vostès, que no soc tant lletja, i si no s’ho creuen és que encara no m’han mirat bé.
Sóc intel·ligent. Es pensen que no ho sé? No s’equivoquin amb mi. Sé que sóc intel·ligent. No amb molta capacitat, ni bon estudiant, ni bastant aplicat. Sóc intel·ligent i punt. Meravellosament, majestuosament intel·ligent. M’han mirat bé? Fixin-se, no desviïn la mirada per enveja, gaudeixin de la contemplació de la meva intel·ligència en tota la seva esplendor. Comentin el meu coeficient intel·lectual, descriguin-me en veu alta, parlin de les meves neurones amb els seus amics, facin-me servir per demostrar-se que rucs i inútils que són vostès. Es pensen que sóc paranoic?
Això vol dir que encara no m’han vist fent equacions.
